Buscar
Cerrar este cuadro de búsqueda.

«El context actual ens fa adornar-nos que el control dels costos és tan important com la generació de vendes»

L’economista Antoni Matas, col·laborador del Gremi de Flequers de la Província de Barcelona i de l’Escola de Flequers Andreu Llargués. Llicenciat en Ciències Empresarials i MBA per ESADE, és expert en el camp de l’auditoria, les finances i la gestió administrativa i comptable. Combina la Direcció empresarial amb l’activitat docent en el Departament de Finances d’ESADE, i seminaris sobre Finances i Comptabilitat en diverses empreses.

Quines són les claus per portar a terme una bona gestió de costos de producció, especialment en un context inflacionista com l’actual?

La rendibilitat econòmica d’un negoci té dos pilars bàsics: per una banda, la generació de vendes; i, per l’altra, el control de costos i despeses. La preocupació habitual ha estat sempre fixar-se en la primera, en com vendre cada dia més, però el context inflacionista actual ens fa adonar-nos que la segona és ara més necessària que mai… només faltaria que tots els esforços comercials no es veiessin traduïts en rendibilitat a causa de l’augment dels costos!

Aquesta gestió de costos i despeses no és només responsabilitat de la gerència, o del departament de compres, o de la gent de l’obrador, sinó que una visió moderna i integral pressuposa que tothom hi ha d’estar implicat en la mesura en què intervé en l’absorció d’aquests costos. Una manera és fer participar tothom en la confecció del pressupost, per a fer-nos responsables entre tots; plantejar cursos de formació per a conscienciar sobre la importància del control de costos i fer la gent de l’obrador coneixedora de què s’amaga al darrere dels números.

“Només faltaria que tots els esforços comercials no es veiessin traduïts en rendibilitat a causa de l’augment dels costos!”

En el cas concret dels costos de producció, que són tots aquells que fan que les matèries primeres acabin convertides en productes acabats, és més que rellevant aprendre a pressupostar, aprendre a conèixer els costos reals i, finalment, a controlar-ne les desviacions.

I no ens ha de fer por incórrer en nous costos si això es tradueix en millores de la qualitat i, conseqüentment, en més vendes i més guanys: el tema no és estalviar en si mateix, sinó ser eficient, és a dir, treure el màxim benefici de la nostra inversió.

Finalment, cal estar ben a prop i en contacte permanent amb els proveïdors, de manera que puguem negociar els contractes de subministrament amb prou temps i amb prou avantatges.

Com s’ha de fer un bon escandall de costos?

Per una banda, és fonamental tenir els costos ben classificats en fixos i variables. Els fixos són els que romanen constants per a qualsevol volum de producció (sous, lloguer, amortitzacions…), mentre que els variables són aquells que varien en funció del volum d’activitat (farina, llevat, sucre, ous… també l’energia). El desconeixement d’aquesta classificació ens pot dur a decisions errònies! Per exemple, per molt que sapiguem el cost total unitari de producció d’un producte, no ens podem guiar per aquesta dada, ja que està pensada per a una quantitat determinada de producció, i ens pot dur a rebutjar noves oportunitats en el cas de tenir capacitat disponible a l’obrador.

I, per altra banda, també és molt important la classificació dels costos en directes i indirectes. Els directes són aquells que es poden identificar fàcilment amb el producte (matèries primeres, mà d’obra…), mentre que els indirectes són aquells que difícilment s’identifiquen amb un sol producte i que, aleshores, cal trobar la manera d’imputar-los-hi (amortització de la maquinària que fem servir a l’obrador, per exemple). Aquests costos indirectes són els més complexos de gestionar: si el forn, per exemple, treballa per a tots els productes, quina part s’ha de repercutir en el preu d’un producte i quina part en el preu d’un altre? Per la meva experiència, és la part més complexa, però és la més rellevant, ja que un error d’imputació pot fer-nos pensar que un producte ens fa guanyar diners quan, en realitat, potser ens en fa perdre.

“No ens han de fer por nous costos si es tradueixen en millores de la qualitat i en més vendes. No es tracta d’estalvi, sinó d’eficiència, és a dir, treure el màxim benefici de la inversió”

Quins són els costos de producció que més afecten la determinació del preu del pa?

Sense cap mena de dubte, els sous i els costos indirectes (llum, gas, manteniment de l’obrador, sanitat, neteja, amortitzacions, control de qualitat…). Habitualment, el cost de la matèria primera ha tingut una importàn- cia relativa, si bé la situació actual està fent canviar les proporcions: pensem en què està passant amb el cost de les matèries primeres, o l’energia o el transport.

Què hem de tenir en compte al moment d’establir els preu dels nostres productes i quines estratègies podem seguir davant la inflació: apujar preus, reduir marge comercial..? Amb quins productes ens podem permetre perdre diners per atreure clientela i guanyar amb altres, etc.?

Cada obrador ha de seguir la seva estratègia en funció de la imatge que vol donar, de la seva clientela i, també, de les seves possibilitats. D’entrada, l’augment dels costos variables s’hauria de repercutir directament en el preu, ja que no hi ha manera d’absorbir-los més que amb la disminució de marge. Però, ho acceptarà, la nostra clientela? Ara, si estem parlant d’augment de costos fixos, hi ha la possibilitat d’absorbir-los amb un augment de la producció. Però, hi haurà prou demanda? Com veiem, no hi ha receptes màgiques generals.