Després de més de 30 anys al capdavant del Gremi de Flequers de la Província de Barcelona, amb una carrera que es distingeix per la seva dedicació i el seu compromís amb el sector, Andreu Llargués deixa pas a una nova generació de flequers que tenen la mateixa convicció que ell. 

Natiu i arrelat a Mollet, Llargués és flequer de quarta generació i ha exercit aquest ofici durant tota la seva vida. La seva defensa ferma pel sector l’ha dut a ocupar diferents posicions de rellevància al món de la fleca catalana, nacional i internacional. Això, juntament amb la seva passió pel forn, l’ha fet rebre nombrosos reconeixements i ha deixat una empremta significativa al llarg dels anys.

Mestre Artesà Alimentari des de 2007

La seva passió i les seves habilitats excepcionals van ser reconegudes l’any 2007, quan la Generalitat de Catalunya el va distingir amb el títol de Mestre Artesà. Aquest reconeixement prestigiós destaca la seva excel·lència i dedicació en l’àmbit de la fleca, una artesania que ell mateix ha elevat a noves alçades.

Fomentant la formació a través de les escoles

El seu compromís amb la formació es manifesta amb la fundació, l’any 1990, del Centre de Formació Vapor Llonch de Sabadell. Aquesta iniciativa ha estat fonamental en la política de formació dels flequers i ha proporcionat les eines necessàries per al creixement professional dels apassionats del món de la fleca i la pastisseria.

Més tard, el 2011, va inaugurar la pionera Escola de Flequers que porta el seu nom a Sabadell i va reforçar encara més el seu compromís amb l’educació i la formació.

President del Gremi de Flequers de la Província de Barcelona des de 1993

El 23 de novembre de 1993, Andreu Llargués va ser elegit per primera vegada com a president del Gremi de Flequers de la Província de Barcelona. Des de llavors, ha estat un líder inspirador per a la comunitat, ha defensat els interessos dels flequers i ha treballat per millorar les condicions del sector.

Aquesta posició l’ha portat a tenir altres càrrecs de rellevància nacional i internacional com a president i vicepresident de la Confederació Espanyola de Fleca, Pastisseria, Brioixeria i Afins i vicepresident de la UIBC (Unió Internacional de Flequers i Pastissers). 

Reconeixements nacionals i internacionals

La seva destacada trajectòria professional va ser reconeguda en l’àmbit nacional amb la Medalla al Treball President Macià el 2011, un premi que posa de manifest la seva dedicació i el seu impacte en la indústria. A escala internacional, el 17 de setembre de 2012, va rebre la condecoració de World Baker 2012, una distinció que destaca la seva excel·lència a escala mundial en l’art de la fleca.

En aquesta entrevista, coneixerem més a fons la trajectòria de Llargués, la seva visió per al futur del sector i els desafiaments i oportunitats que es presenten. Una conversa amb una figura emblemàtica que ha dedicat la seva vida a l’art de la fleca i la pastisseria.

Han estat molts anys a la presidència del gremi i vinculat a diferents institucions nacionals i internacionals. Es diu de pressa tots els anys que hi ha estat, però quan va començar com a forner, esperava poder fer tot el que ha fet al capdavant de la fleca catalana i espanyola?

No, no m’ho imaginava mai. Encara no m’imagino on hem arribat. Jo vaig entrar al gremi per defensar els interessos dels forners de Mollet. Era molt jove i com que ningú no volia ser delegat van fer-me delegat a mi. Tenia dinou anys i com que venia a estudiar aquí a Barcelona aprofitava que ja hi era. De mica en mica em van demanar que m’integrés en molts llocs on em deien “Vols fer això? Doncs fes això.” 

No sé què van veure en mi, però em van donar responsabilitats. I amb aquesta responsabilitat, doncs, hem arribat fins aquí. Sempre amb un sentit i un objectiu: defensar la fleca a tot arreu. Perquè és un ofici que m’apassiona, un ofici en el qual he viscut el que són els sacrificis d’aquest col·lectiu. 

I com ha canviat des que vostè va començar amb dinou anys l’ofici de flequer i la percepció que tenen els consumidors? 

Contemporàniament és una revolució total. Pensa que els forners han estat molt complaents. Per exemple, després de la guerra, als anys 50, ens portaven farines molt difícils per fer pa. I els forners defensaven davant de l’Administració de l’Estat que no tenien farines prou bones per fer un pa de qualitat, perquè tampoc no teníem la producció de blat suficient per donar l’abast. Nosaltres, d’aquell producte, n’havíem de fer pa. I ho fèiem bé perquè buscàvem una fermentació natural de la massa, la deixàvem reposar i en aquell moment, doncs, la massa s’enfilava i produïa bacteris suficients per poder fer la fermentació.

Un altre problema era que no havia tingut mai una formació professional. Jo havia fet moltes preguntes al meu pare i n’hi havia moltes que no me les sabia contestar. I d’aquí ve la meva preocupació per a la formació. Perquè amb una formació potser hauríem pogut donar un producte més bo.

I com ha canviat, també, el paper de l’empresari?

Els empresaris també han canviat. Ja al Congrés de Manresa de 1980 els empresaris ens vam adonar que la situació no podia durar. Teníem un preu i un pes dictat pel Govern i la gent ja estava cansada de veure sempre el mateix pa uniforme. El consumisme ja era aquí. A tot arreu hi havia productes nous, imatges noves i botigues diferents, però el goig dels forns era molt reduït.

Vam sentir que ens havíem de renovar i fer botigues on el consumidor dubtés: “Què agafo avui? Què menjo avui?”. Per això, torno a dir que la formació era i és essencial per fer productes nous que necessiten investigació i innovació.

El forner va passar a jugar-s’hi el negoci i la seva posada en escena. I aquí és on el gremi sempre ha estat aconsellant i oferint una formació que possibilita aconseguir aquests objectius. Qui ha fet això s’ha salvat, ha aconseguit un nom i el consumidor li ho agraeix anant-lo a veure i pagant per un producte de qualitat. 

Llavors diria que el consumidor va passar a tenir unes expectatives de comprar una barra de pa bàsica, a voler veure novetats i productes diferents… I ha fet que l’empresari s’hagi d’adaptar i és aquí on s’ha vist la importància de la formació i la innovació i les ganes que tenia l’empresari de canviar les coses.

L’empresari que es pensa que viurà com vivia el seu avi i el seu pare està mort. Ha mort. Tot té a veure amb el que vol el consumidor. En el nostre negoci tenim moltes coses guanyades perquè si tu passes per una botiga de roba o d’una joieria veuràs l’aparador molt maco, però si passes davant d’un forn, amb un aparador bonic amb la varietat de pans i productes de brioixeria i que, a sobre, fa aquesta olor de pa, automàticament et gires. Aquest és el valor que tenim.

“L’empresari que es pensa que viurà com vivia el seu avi i el seu pare, està mort.”

Tornant a la seva trajectòria, de quines fites se sent més orgullós de tota la seva presidència?

Em fas una pregunta molt difícil. Jo diria que de la ponència al Congrés de Manresa on em van encarregar que fes una ponència sobre la fleca en el futur i vaig expressar el meu desig de buscar la carrera de forner. Se’n van riure, però per a mi era molt important que el consumidor sabés que el forner on va és responsable i que és una persona que li dona un bon producte.

Des del gremi vam lluitar molt per tenir l’escola que tenim avui dia, i em sento molt orgullós del nivell al qual ha arribat la formació que impartim i que el forner tingui una escola. 

Per a mi, el dia de la inauguració de l’escola va ser molt especial. Veure per sorpresa que el meu nom era a la làpida… Sempre estaré agraït per aquest fet, però quan vaig allà sempre penso “Què he fet perquè tingui una escola amb el meu nom?”.

Però hi ha més moments, com quan em van fer president del gremi i tota la responsabilitat que comporta, així com la presidència de CEOPPAN o entrar a la UIBC, que es el màxim òrgan de representació dels flequers a escala mundial.

“Del que em sento més orgullós és d’haver potenciat la formació i que el forner tingui una escola.”

Què va suposar per a vostè rebre el reconeixement de World Baker de la UIBC? 

Va ser una sorpresa terrible perquè no sabia res de res i en una reunió em van nomenar president mundial de l’any i forner mundial de l’any. Que pensin en tu i et donin aquest guardó, doncs, francament, són de les coses que sorprenen. Per descomptat, s’agraeix i això també compensa els moments durs que tenen aquestes responsabilitats.

Si hagués de definir la seva presidència al Gremi amb una paraula, quina seria i per què?

Amb una sola paraula? Complicat. Jo crec que he fet el que la consciència em demanava que fes i el que creia que el sector necessitava. Sempre he dit que, en el moment en què perdés la il·lusió per defensar el sector, marxaria. 

“He fet el que la consciència em demanava que fes i el que creia que el sector necessitava.”

Però no marxa per això, no? 

No, me’n vaig perquè crec que ja és hora. La meva època ja ha passat i m’ho mereixo, també, però les il·lusions per defensar el sector continuen igual. Per això, i com no podria ser d’una altra manera, estic a disposició del nou equip que ha de liderar el futur del gremi per ajudar en tot el que estigui al meu abast. 

Hi ha alguna cosa de la qual se’n penedeix o que pensa que ho podria haver fet millor?

Pot ser que en moments donats no hagi estat prou bel·ligerant amb algunes persones, però degut al meu tarannà sempre he intentat prioritzar la cohesió i el benefici del sector a la confrontació. Potser aquesta ha estat la meva debilitat. 

Tindrà, suposo, mil anècdotes de la seva trajectòria com a flequer i en la seva etapa al capdavant del Gremi, però en destacaria alguna d’especialment divertida o creativa?

Això no t’ho diré —riu—. Amb això soc molt reservat, eh? Aquestes coses, sovint, és molt difícil separar-les, és a dir, és difícil separar les vivències públiques de les privades. Per tant, jo aquestes alegries me les reservo per a mi.

Quin va ser per vostè el moment més dur de la presidència del Gremi i per què?

N’hi ha hagut de variades. Per exemple, quan van treure el llibertinatge total al comerç i se’n van beneficiar les masses congelades i els supermercats o la crisi del 2009. Però també la pandèmia del coronavirus, on per sort es van reconèixer les fleques com un sector essencial i vam poder continuar. 

I el moment més feliç?

No t’ho sabria dir. Un moment feliç per a mi va ser el dia en què vam poder mantenir aquesta casa en propietat dels forners, el dia que vam inaugurar la segona escola, el dia que vam poder arreglar l’edifici i pujar a aquestes oficines noves, veure que PIMEC i altres associacions ens reconeixen la tasca que estàvem fent… Aquests són moments feliços.

Els seus càrrecs com a representant de la fleca catalana, espanyola i internacional l’han fet conegut a la fleca mundial. Quina diferència hi ha entre el col·lectiu flequer català i la resta del món?

Poca cosa. El que passa és que la idiosincràsia del país et fa admirar diferents coses. Un exemple és Alemanya. Alemanya té la central de compres. Tots els forns compren allà i això és un poder econòmic terrible. Terrible. I aquí, en canvi, sembla que sigui l’anarquia. Sempre sento: “Oh, que ho facin per mi”.

I bé, ja hem parlat de la formació i de la importància que té com un dels eixos de la seva presidència. Amb quines dificultats es va trobar per aixecar aquest camí i aixecar l’escola de referència internacional?

Per a mi necessitàvem ordre. Feia falta destacar què era un forn de pa i demostrar a l’Administració que hi ha una seguretat de l’aliment i un aliment bo i de qualitat. 

Per això, s’havia d’aposar per fer un producte nou i comptar amb un “gabinet d’investigació” com les grans empreses. En aquest sector és complicat, per això aquest gabinet és la nostra escola, on t’ensenyaran a fer coses noves.

Tornant a aquesta última etapa al gremi, parli’ns una mica de la Mònica, del seu relleu al capdavant del gremi. Quines qualitats destacaria del seu paper?

La Mònica és una persona positiva i que aporta o busca solucions. O sigui, quan s’ha d’anar a l’Administració has de ser contundent amb les teves reclamacions, però sempre des d’una perspectiva positiva i realista. No pots demanar l’impossible ni coses fora de lloc perquè, si no, no t’escolten, i el que és pitjor: et perden el respecte com a persona i com a institució que representes. La Mònica és una persona de diàleg que sent moltíssim l’ofici.

En aquest any de transició, he pogut veure que sent moltíssim la fleca. I per ser presidenta necessites aquestes coses: diàleg, saber escoltar i, a més a més, saber sentir el producte.

La Mònica és una persona amb aquestes habilitats, amb il·lusió per crear un bon futur. És una persona que coneix l’ofici i que sap portar tot el que avui dia és necessari per tirar endavant un negoci de fleca.

Jo crec que la Mònica i el seu equip ens donaran molt temps i visibilitat. I jo demanaria que confiéssim en ella. De la mateixa manera que penso que van confiar en mi. 

Com encara vostè la presidència d’Honor?

És un gran honor que em facin president d’Honor. Ara bé, el que no faré mai serà posar-me en les decisions del nou equip. Si necessiten un consell o em demanen l’opinió, a mi m’hi tindran sempre. Hi continuaré vinculat, però, perquè considero que aquesta serà la meva casa fins que em mori. 

I com veu el futur de la fleca? Quins són els seus reptes i les fortaleses que té?

Amb l’escenari actual de guerres, revoltes i la situació de malestar d’Espanya, fer de pitonissa i fer perspectives de futur és complicat. El futur és el que hem de guanyar nosaltres veient aquestes perspectives de negoci i preguntar-nos: “On podem anar?”. Jo crec que s’han de donar aquestes orientacions als nostres associats, explicar-los com ho podem fer per navegar en aquest mar tempestuós on s’estan posant. I fortalesa. 

El pa és un aliment que, en el moment en què no queda res, amb pa la gent pot sobreviure. És una fortalesa immensa. Una fortalesa que des que va començar el món resisteix. 

Per tant, un sector com aquest té futur. Però torno a repetir-ho: junts busquem camins per sortir de totes les crisis que hi ha i junts podem trobar camins. Una persona sola no trobarà camins i, per això, la meva aposta aquí a Catalunya és que hem d’anar amb una federació catalana unida per poder anar a l’Administració i buscar aquests camins de futur que necessitem.

“Junts busquem camins per sortir de totes les crisis que hi ha i junts podem trobar camins.”

I per últim, quin és el record més especial que conserva com a forner de Mollet del Vallès?

És difícil perquè vam passar moments molt difícils a casa meva. Diria que va ser el moment que vaig tornar de la mili i vam obrir la primera sucursal i juntament amb el meu casament, perquè la meva dona i els meus fills també m’han donat suport. Gràcies a ells hem arribat on som.